La principal raó del fracàs de la ciència mèdica moderna és que tracta els símptomes (o efectes) però no les causes.

Durant molts segles, l’autèntica naturalesa de la malaltia ha quedat emmascarada pel materialisme, i així la malaltia ha tingut totes les oportunitats d’estendre els seus estralls, donat que no s’han atacat els seus orígens.

Mai s’eradicarà ni es curarà la disfunció amb els actuals mètodes materialistes; per la senzilla raó de que la disfunció no és material en el seu origen.

El que nosaltres coneixem com disfunció és l’últim resultat produït en el cos, el producte final de forces profundes i duradores, i malgrat el tractament material només sigui aparentment eficaç, és un mer alleugeriment temporal si no es suprimeix la causa real.

La tendència moderna de la ciència mèdica, al interpretar equivocadament la veritable naturalesa de la disfunció i concentrar-la en termes materials en el cos físic, ha augmentat enormement el seu poder; PRIMER, desviant els pensaments de la gent del seu autèntic origen i, per extensió, el mètode d’atac efectiu, i SEGON, al localitzar la disfunció al cos, disminuint un gran complex de por a la disfunció que mai va haver d’existir.

La disfunció és en essència el resultat d’un conflicte entre l’ànima i la MENT, i només s'eradicarà amb un esforç espiritual i mental. Aquests esforços, si es duent a terme adequadament, amb enteniment, com veurem més endavant, poden curar i evitar la disfunció al eliminar aquests factors bàsics que són la seva causa primària.

Seria molt desitjable que els veritables metges que estimen a la humanitat estenguessin i desenvolupessin la seva ciència.

Cinc-cents anys abans de Crist, uns metges de l’antiga Índia, treballant sota la influència del Senyor Buda, varen desenvolupar l’art de curar fins a un estat tan perfecte que van poder abolir la cirurgia, malgrat la cirurgia de l'època era tan eficaç, si no més, que la nostra. Homes com Hipòcrates, amb els seus elevats ideals de curació; Paracelso, amb la seva certesa de la Divinitat de l’Home, i Hahnemann, que es va donar conte de que la disfunció s’originava en un pla per sobre del físic --- tots ells sabien molt de l'autèntica naturalesa i remei dels patiments ---.

Quanta misèria i mal s’hauria estalviat en els últims vint o vint-i-cinc segles si s’haguessin seguit els ensenyaments d’aquests grans mestres; però, com en altres coses, el materialisme va envair el món occidental amb tanta força, i durant tant de temps, que les veus dels obstaculitzadors pràctics es van alçar per sobre dels consells d’aquells que coneixien la veritat.

Afirmem breument que la disfunció, en aparença tan cruel, és en sí beneficiosa i existeix pel nostre bé, i, si se l’interpreta correctament, ens guiarà per a corregir els nostres defectes essencials.

Si se'l tracta de manera adequada, serà la causa de supressió dels nostres defectes i ens deixarà millor i més grans que abans. El sofriment és un correctiu per a destacar una lliçó que d’altra manera ens hauria passat desapercebuda i que no pot eradicar-se fins que no s'aprèn la lliçó.

Diem també que aquells que comprenen i són capaços de llegir el significat dels símptomes premonitoris poden evitar la disfunció abans que aparegui o avortar-la en les seves primeres fases si es realitzen els adequats esforços correctius espirituals i mentals.

Tampoc ha de desesperar a ningú, per greu que sigui el seu cas, ja que el fet que l’individu segueixi físicament viu indica que l’ànima que regeix el seu cos té esperança.

Tornar a l'inici

La PRIMERA d’elles és que l’home té una ànima que és el seu ésser REAL; un ésser DIVÍ, PODERÓS, Fill del CREADOR DE TOTES les COSES, del qual el cos, malgrat temple terrenal de aquesta Ànima, només és un diminut reflex; que nostra Ànima, el nostre ésser Diví que resideix en i al voltant de nosaltres, ens dóna les nostres vides com vol ELL que s’ordenin i, sempre que nosaltres, ho permetem, ens guia, protegeix i anima, vigilant i bondadós, per a portar-nos sempre a quelcom millor; ELL, el nostre ésser Superior, al ésser una espurna del Totpoderós, és per tant invencible i immortal.

El SEGON principi és que nosaltres, tal i com ens coneixem en el món, som personalitats que estem aquí per a obtenir tot el coneixement i l’experiència que pugui assolir-se al llarg de l’existència terrenal, per a desenvolupar les virtuts que ens falten i per a esborrar de nosaltres tot lo dolent que hi hagi, avançant d’aquesta manera cap al perfeccionament de les nostres naturaleses. L’ànima sap quin entorn i quines circumstàncies ens permetran assolir-ho millor, i per tant ens situa en aquella rama de la vida més apropiada per a la nostra fita.

En TERCER lloc, hem d’adonar-nos que el nostre breu pas per la terra, que coneixem com a vida, no és més que un moment en el curso de la nostra evolució, com un dia a l’escola ho és per a tota una vida, i malgrat de moment només entenem i veiem aquell únic dia, la nostra intuïció ens diu que el nostre naixement estava infinitament lluny del nostre principi i que la nostra mort està infinitament lluny del nostre final.

Les nostres ànimes, que són el nostre autèntic ser, són immortals, i els cossos dels quals tenim consciència són temporals, merament com cavalls que ens portaran en un viatge o instruments que utilitzarem per a fer un determinat treball.

Segueix llavors un QUART principi, que mentre la nostra ànima i la nostra personalitat estiguin en bona harmonia, tot és pau i alegria, felicitat i salut.

Quan les nostres personalitats es desvien del camí traçat per l’Ànima, o bé pels nostres desigs mundans o per la persuasió d’altres, sorgeix el conflicte.

Aquest conflicte és l’arrel, causa de disfunció i d’infelicitat. Tant és quin sigui el nostre treball en el món - netejabotes o monarca, terratinent o pagès, ric o pobre -, mentre fem aquest treball particular segons els dictats de l’ànima tot està bé; i podem a més descansar segurs de que sigui quina sigui la posició en que ens trobem, a dalt o a baix, conté aquesta posició les lliçons i experiències necessàries per a aquell moment de nostra evolució, i ens proporciona les majors avantatges per al desenvolupament del nostre ser.

El següent GRAN PRINCIPI és la comprensió d’Unitat de totes les coses: el Creador de totes les coses és Amor, i tot allò del que tenim consciència és en el seu infinit número de formes una manifestació d’aquest Amor, ja sigui un planeta o un roc, un estel o una gota de rosada, un home o la forma de vida més inferior.

Podem donar-nos una idea d’aquesta concepció pensant en el nostre Creador com en un sol d’amor benèfic i ple de resplendor i del centre del qual irradien infinits raigs en totes les direccions, i que nosaltres i tots aquells dels que tenim consciència són partícules que es troben al final d’aquests raigs, enviades per a assolir experiència i coneixement, però que en última instància han de retornar al gran centre.

Malgrat a nosaltres cada raig ens sembli apart i diferent, forma en realitat part del gran Sol central. La separació és impossible, ja que en quant es talla un raig de la seva font, deixa d’existir. Així podem entendre una mica la impossibilitat de separació, ja que malgrat cada raig pugui tenir la seva individualitat, forma part del gran poder creatiu central.

Així qualsevol acció contra nosaltres mateixos o contra algú altre afecta a la totalitat, ja que al causar una imperfecció en una part, aquesta es reflexa en el tot, les partícules del qual hauran d’assolir la perfecció en última instància.

Així doncs, veiem que hi ha dos errors fonamentals possibles: la dissociació entre la nostra ànima i la nostra personalitat, i la crueltat o el mal en front als demés, ja que aquest és un pecat contra la Unitat.

Qualsevol d’aquestes dues coses dóna lloc a un conflicte, que desemboca en la disfunció. El fet d’entendre on estem cometent l’error (cosa que amb freqüència no sabem veure) i una autèntica voluntat de corregir la falta ens durà no només a una vida de pau i alegria, sinó també a la salut.

La disfunció és en sí beneficiosa, i té per objecte retornar la personalitat a la Voluntat divina del Ànima; i així veiem que es pot prevenir i evitar, donat que només amb que poguéssim adonar-nos dels errors que cometem i corregir-los de forma espiritual i mental, no serien necessàries les severes lliçons del sofriment.

El Poder Diví ens ofereix totes les oportunitats de rectificar els nostres camins abans que, en últim recurs, s’apliquin el dolor i el sofriment.

Pot ésser que no siguin els errors d’aquesta vida, d’aquest dia d’escola, els que estem combatent; i malgrat en les nostres ments físiques no tinguem consciència de la raó del nostre sofriment, que ens pot semblar cruel i sense raó, tot i que les nostres ànimes (que són el nostre ser) coneixen tot el propòsit i ens guien cap a allò que més ens convé. No obstant, la comprensió i la correcció dels nostres errors escurçaran la nostra disfunció i ens retornaran la salut.

El coneixement del propòsit de la nostra ànima i l’acceptació d’aquest coneixement significa l’alleugeriment de nostra angoixa i sofriment terrenal, i ens deixa lliures per a desenvolupar la nostra evolució en l’alegria i en la felicitat.

Existeixen dos grans errors: el primer deixar d’honrar i obeir els dictats de la nostra ànima, i el segon, actuar contra la Unitat.

Respecte al primer, cal deixar de jutjar als demés, ja que allò que és vàlid per a un pot no ser-ho per a un altre. El comerciant, el treball del qual consisteix en muntar un gran negoci, no només per a benefici seu sinó de tots aquells que treballen per a ell, guanyant coneixement d’eficiència i control i desenvolupant les virtuts relacionades amb ambdós, necessàriament haurà d'utilitzar qualitats i virtuts diferents de les d’una infermera, que sacrifica la seva vida tenint cura dels malalts; i malgrat ambdós, sí obeeixen els dictats de les seves ànimes, estan aprenent adequadament les qualitats necessàries a la seva evolució.

Allò important és obeir els dictats i ordres de la nostra Ànima, del nostre ésser Superior, que coneixem a través de la consciència, de l’instint i de la intuïció.

Així doncs, veiem que, per els seus mateixos principis i en la seva mateixa essència, la disfunció es pot prevenir i curar, i es tasca de metges i sanadors espirituals el fet de donar, a més dels remeis materials, el coneixement de l’error de les seves vides als que sofreixen, i dir-los com poden eradicar-se aquests errors per a que així els malalts tornin a la salut i a l’alegria.

Tornar a l'inici

Però encara no hem assolit aquest estat de perfecció; si l'haguéssim assolit, no es requeriria la nostra existència aquí.

Però tots nosaltres busquem aquest estat i avancem cap a ell, i aquells de nosaltres que sofreixen en la ment o en el cos son guiats per aquest mateix sofriment cap a aquesta condició ideal; i amb només llegir correctament aquesta lliçó, accelerem el nostre pas cap a aquesta meta, i també ens alliberem de la disfunció i de l’angoixa.

Quan entenguem la lliçó i eliminem l’error, ja no serà necessària la correcció, perquè hem de recordar que el sofriment és en sí beneficiós en tant que ens diu quan estem prenent camins equivocats i encarrila la nostra evolució cap a la seva gloriosa perfecció.

- L’odi és el contrari de l’Amor, el revers de la Llei de la Creació.

Tal condició no seria possible si tinguéssim en nosaltres el Coneixement de la Divinitat Inconquistable i Invencible que és en realitat el nostre ser.

- La cobdícia du al desig de poder. És una negació de la llibertat i de la individualitat de totes les ànimes.

I així, per tal d’assolir una curació completa, no només haurà d'utilitzar mitjans físics, escollint sempre els millors mètodes que es coneixen en l’art de la curació, sinó que haurem d’actuar nosaltres mateixos dedicant tota la nostra capacitat per a suprimir qualsevol defecte en nostra naturalesa; perquè la curació final i definitiva ve en última instància de dins, de l’ànima en sí, que amb la seva benevolència irradia harmonia a través de la personalitat, en quant se li deixa fer-ho.

L’egoisme es l’arrel principal de tota disfunció, però també hi ha un mètode segur i principal per tal d'alleugerir qualsevol patiment: la conversió de egoisme en dedicació als demés. Només amb que desenvolupem suficientment la qualitat d’oblidar-nos de nosaltres mateixos en l’amor i la cura d’aquells que ens envolten, gaudint de la gloriosa aventura d’adquirir coneixements i ajudar als demés, els nostres mals i dolences personals acabaran ràpidament.

Aquesta és la gran fita final: la pèrdua dels nostres propis interessos al servei de la humanitat.

Per baix que sembli un home o una criatura, hem de recordar que dins du l’Espurna Divina, que anirà creixent lenta però segura fins que la glòria del Creador irradiï d’aquell ésser.

D’altra banda, la qüestió de veritat o error, de bé i mal, és purament relativa.

Fonamentalment, l’ofici de la paternitat consisteix en ser l’instrument privilegiat (privilegi que hauria de considerar-se diví) per a capacitar a una ànima a entrar en contacte amb el món pel bé de l’evolució.

Si s'entén de forma apropiada, es probable que no se li ofereixi a la humanitat una oportunitat més gran que aquesta per a ser agent del naixement físic d’una ànima i tenir cura de la jove personalitat durant els primers anys de la seva existència en la terra.

L’actitud dels pares hauria de consistir en donar al recent nascut tots els consells espirituals, mentals i físics de que siguin capaços, recordant sempre que el petit és una ànima individual que ha vingut a aquest món a adquirir la seva pròpia experiència i coneixements a la seva manera, segons els dictats del seu ésser Superior, i que es desenvolupi sense entrebancs.

La professió de la paternitat és de servei diví i hauria de respectar-se tant, o més, que qualsevol altra tasca que haguem de dur a terme.

Com és una tasca de sacrifici, cal tenir sempre present que no s’ha de demanar res a canvi al nen, sinó que consisteix només en donar, i només donar, afecte, protecció i guia fins a que l’ànima es faci càrrec de la jove personalitat.

S’ha d’ensenyar des del principi independència, individualitat i llibertat, i s’ha d’animar al nen tan aviat com sigui possible a que pensi i actuï per sí mateix.

Tot control patern ha de quedar poc a poc reduït conforme es vagi desenvolupant la capacitat de valer-se per sí mateix, i, més endavant, cap imposició o falsa idea de deure filial ha d’obstaculitzar els dictats de l’ànima del nen.

La paternitat és un ofici de la vida que passa d’uns a altres, i és en essència un consell temporal i una protecció de duració breu que, transcorregut un temps, hauria de cessar en els seus esforços de deixar a l’objecte de la seva atenció lliure d’avançar sol.

Recordem que el nen, de qui podem tenir la guàrdia temporal, potser sigui una ànima molt més gran i anterior que la nostra i potser sigui espiritualment superior a nosaltres, per la qual cosa el control i la protecció haurien de limitar-se a les necessitats de la jove personalitat.

La paternitat és un deure sagrat, temporal en el seu caràcter, i que passa de generació en generació.

Comporta servei sense obligació a canvi per part del jove, donat que a aquest s’ha de deixar-lo lliure per a desenvolupar-se al seu aire i per a preparar-se per tal d’acomplir amb aquesta mateixa tasca pocs anys després.

Així el nen no tindrà restriccions, ni obligacions ni traves paternes, sabent que la paternitat se li havia atorgat primer als seus pares i que ell haurà d’acomplir aquesta mateixa comesa amb algú altre.

Els pares haurien de guardar-se particularment de qualsevol desig de modelar a la jove personalitat segons els seus propis desigs i idees, i haurien de refrenar-se i evitar qualsevol control indegut o qualsevol reclamació de favors a canvi del seu deure natural i privilegi diví de ser el mitjà d’ajuda a una ànima per a que aquesta es posi en contacte amb el món.

Qualsevol desig de control, o desig de conformar la jove vida per motius personals, és una forma terrible de cobdícia i no hauria de consentir-se mai, perquè si s’arrela en el jove pare o mare, amb els anys aquests es convertiran en autèntics vampirs.

Si hi ha el menor desig de domini, s’haurà de comprovar-ho des de el principi.

Hem de negar-nos a ser esclaus de la cobdícia que ens impulsa a dominar als demés.

Hem d’estimular en nosaltres l’art de donar, i desenvolupar-lo fins a que amb el seu sacrifici renti qualsevol empremta d’acció adversa.

El mestre sempre haurà de tenir present que el seu ofici consisteix únicament en ser un agent que doni al jove guia i oportunitat d’aprendre les coses del món i de la vida, de forma que tot nen pugui absorbir coneixement a la seva manera, i, si se li dóna llibertat, pugui escollir instintivament allò que sigui necessari per a l'èxit de la seva vida.

Un cop més, per tant, no ha de donar-se res més que afecte, cura i guia per a permetre a l’estudiant adquirir el coneixement que requereix.

Els nens haurien de recordar que l’ofici de pare, com emblema de poder creatiu, es diví en la seva missió, però que no implica restricció en el desenvolupament ni obligacions que puguin obstaculitzar la vida i el treball que els dicta la seva ànima.

Es impossible estimar en l’actual civilització el sofriment callat, la restricció de les naturaleses i el desenvolupament de caràcters dominants que produeix el desconeixement d’aquest fet.

En gairebé totes les famílies, pares i fills es constitueixen en presons per motius completament falsos i per una equivocada relació entre pare i fill.

Aquestes presons posen barres a la llibertat, obstaculitzen la vida, impedeixen el desenvolupament natural, porten infelicitat a tots els implicats i provoquen aquests desordres mentals, nerviosos i fins i tot físics que afligeixen a la gent, produint la gran majoria de les disfuncions dels nostres dies.

Cal insistir en el fet de que totes les ànimes encarnades en aquest món estan aquí amb l’específic propòsit d’adquirir experiència i comprensió, i de perfeccionar la seva personalitat per a acostar-se als ideals de l’ànima.

Poc importa quina sigui nostra relació amb els demés, marit i muller, pare i fill, germà i germana, mestre i home, pequem contra el nostre Creador i contra els nostres semblants si obstaculitzem per motius de desig personal l’evolució de l’altra ànima.

El nostre únic deure es obeir els dictats de la nostra pròpia consciència, i aquesta en cap moment ha de sofrir el domini d’una altra personalitat.

Que cadascun recordi que la seva ànima ha disposat per a ell un treball particular, i que, a menys que realitzi aquest treball, malgrat no sigui conscientment, donarà lloc inevitablement a un conflicte entre la seva ànima i la seva personalitat, conflicte que necessàriament provocarà desordres físics.

És cert que una persona pot tenir vocació de dedicar la seva vida a una altra, però abans que de fer-ho, que s’asseguri bé de que això és el que li mana la seva ànima, i de que no s’ho ha suggerit una altra personalitat dominant que l’hagi persuadit, i de que cap falsa idea del deure l’enganya.

Que recordi també que venim a aquest món per a guanyar, per a adquirir força contra aquells que volen controlar-nos i per a avançar fins a aquell estat en el que passem per la vida acomplint amb el nostre deure assossegada i serenament, indeterminats i sense influències per qualsevol ésser viu, serenament guiats en tot moment per la veu del nostre ésser Superior.

Per a molts, la principal funció serà a casa seva, on, abans d’aconseguir la llibertat per a guanyar victòries pel món, hauran d’alliberar-se del domini advers i del control algun parent molt proper.

Qualsevol individu, adult o nen, que hagi d’alliberar-se en aquesta vida del control dominant d’una altra persona, haurà de recordar el següent: en primer lloc, que al seu pretès opressor ha de considerar-lo de la mateixa manera que es considera a l’altre en una competició esportiva, com a una personalitat amb la que estem jugant al joc de la vida, sense gens d’amargura, i pensant que de no ser per aquesta classe d’oposats no tindríem oportunitat de desenvolupar el nostre propi valor i individualitat; en segon lloc, que les autèntiques victòries de la vida venen de l’amor i de l’afecte , i que en semblant context no s’ha de fer servir cap força, sigui quina sigui. Desenvolupant de forma segura la nostra pròpia naturalesa, sentint compassió, estima i, a ser possible, afecte - o millor, amor - cap a l’oposat, amb el temps podrem seguir tranquil·la i segurament el crit de la consciència sense cap interferència.

Aquells que són dominants requereixen molta ajuda i consells per a poder realitzar la gran veritat universal de la Unitat i per a entendre l’alegria de la Germandat.

Perdre’s aquestes coses es perdre’s l’autèntica felicitat de la Vida, i hem d’ajudar a aquestes persones en la mesura de les nostres forces.

La debilitat per la nostra part, que els permet a ells estendre la seva influència, no els ajudarà en absolut; una suau negativa a estar sota el seu control i un esforç per a que entenguin l’alegria de donar, els ajudarà a pujar l'enfilat camí.

La conquista de la nostra llibertat, de la nostra individualitat i independència, requerirà en molts casos una gran dosi de valor i de fe.

Però en les hores més negres, i quan l'èxit sembla totalment inaccessible, recordem sempre que els fills de Déu no han de tenir mai por, que les nostres ànimes només ens procuren tasques que som capaços de dur a terme, i que amb el nostre propi valor i la nostra fe en la Divinitat que hi ha dins de nosaltres, la victòria arribarà per a tots aquells que perseveren en el seu esforç.

Tornar a l'inici

Pel que fa a l’horror de la màgia negra, associada a l'empelt de glàndules, implorem a tot ésser humà que ho eviti com a quelcom deu mil vegades pitjor que qualsevol plaga, ja que és un pecat contra Déu, contra els homes i contra els animals.

En referència als fracassos de la moderna ciència mèdica, poc cal dir, només que; la destrucció és inútil si no es reedifica un edifici millor, i com en medicina ja s’han establert les bases d’un edifici més nou, ocupem-nos d’afegir una o dues pedres a aquest temple.

Tampoc serveix avui una crítica adversa de la professió; és el sistema el que està fonamentalment equivocat; perquè es un sistema en el que el físic, per raons únicament econòmiques, no té temps per a administrar un tractament tranquil i assossegat ni oportunitat per a meditar i pensar convenientment coses que haurien de ser una herència d’aquells que dediquen les seves vides a atendre als malalts.

Com va dir Paracelso, el metge savi atén a cinc, i no a quinze pacients, en un dia..., ideal inaccessible per al metge corrent en nostra època.

Clareja sobre nosaltres un nou i millor art de curació.

Fa cent anys, l’homeopatia de Hahnemann era el primer resplendor matutí després d’una llarga nit de tenebres, i pot ser que desenvolupi un gran paper en la medicina del futur.

Encara més, l’atenció que es dedica actualment a millorar la qualitat de vida i a establir una dieta més sana i més pura és un avenç en pro de la prevenció de la malaltia; i aquells moviments que pretenen donar a conèixer a la gent tant la connexió entre els fracassos espirituals i la disfunció, com la curació que pot assolir-se perfeccionant la ment; estan obrint camí cap a aquell dia radiant en que desapareixerà la negra ombra de la malaltia.

Recordem que la disfunció es un enemic comú, i que cadascú de nosaltres que en conquisti un fragment, està ajudant-se a sí mateix i també a tota la humanitat.

S’haurà de gastar una considerable, però definitiva, quantitat d'energia abans que la victòria sigui completa; tots i cadascun de nosaltres hem d’esforçar-nos per assolir aquest resultat, i els més grans i més forts tindran no només que acomplir la seva part del treball, sinó ajudar als seus germans més dèbils.

Òbviament, la primera forma d’evitar que s'estengui i augmenti la disfunció es que deixem de cometre aquestes accions que li donen més poder; la segona, suprimir de la nostra naturalesa els nostres propis defectes, que donarien peu a posteriors invasions.

Aconseguir això significaria per descomptat la victòria; després, una cop alliberats, estem en condicions d’ajudar als altres.

I és més fàcil del que pogués semblar a primera vista; s’espera que fem el que sigui possible, i sabem que podem fer-ho sempre que obeïm als dictats de la nostra ànima.

La vida lluny d’exigir-nos grans sacrificis impensables; ens demana que fem el seu recorregut amb alegria en el cor, i que siguem una benedicció per a aquells que ens rodegen, de forma que si deixem el món només una mica millor de com era abans de la nostra visita, haguem acomplit la nostra missió.

Els ensenyaments de les religions, si s’interpreten degudament, ens demanen a tots "abandonar-ho tot i seguir-me", i això significa que ens entenguem totalment a les exigències del nostre ésser Superior, però res d’abandonar casa i comoditats, amor i luxes; la veritat està molt lluny d’això.

Un príncep pot ser, amb totes les glòries del palau, un enviat de Déu i una autèntica benedicció per al seu poble, per a el seu país - i fins i tot per al món -; quant s’hauria perdut si aquest príncep hagués imaginat que el seu poder era ficar-se en un monestir.

Les tasques de la vida en totes les seves rames, des de la més baixa fins a la més exaltada, s’han d’acomplir, i el Diví Guia dels nostres destins sap en quin lloc col·locar-nos per al nostre bé; tot el que s’espera que fem és acomplir amb aquesta comesa, fer-ho bé i amb alegria.

Hi ha Sants en la cadena de la fàbrica i a la bodega d’un vaixell, igual que n’hi ha entre els dignataris de les ordres religioses.

A ningú en aquesta terra se li demana que faci més del que està en el seu poder fer, i si ens esforcem per a treure el millor de nosaltres mateixos, guiats sempre pel nostre ésser Superior, se'ns oferirà la possibilitat de la salut i la felicitat.

Durant la major part dels dos últims mil·lenis, la civilització occidental ha passat per una era d’intens materialisme, i s’ha perdut pràcticament la consciència del costat espiritual de la nostra naturalesa i de la nostra existència, en una actitud mental que ha situat a les possessions mundanes, a les ambicions, desigs i plaers per sobre de les coses reals de la vida.

La veritable raó de l’existència de l’home en la terra ha quedat entelada i oculta per la seva ansietat d’obtenir de la seva encarnació només bens terrenals.

Hi va haver una època en la que la vida va resultar molt difícil degut a la falta de l’autèntic consol, al·licient i estímul que dóna el coneixement de coses més importants que les d’aquest món.

Durant els últims segles, les religions han semblat a moltes persones més aviat llegendes que res tenien a veure amb les seves vides, en lloc de ser l’essència de la seva existència.

La veritable naturalesa del nostre ésser Superior, el coneixement d’una vida prèvia i una altra posterior, apart de l’actual, ha significat molt poc, en lloc de ser guia i estímul de totes les nostres accions.

Hem tendit a apartar les grans coses i a fer la vida el més còmoda possible retirant allò suprafísic de les nostres ments i aferrant-nos als plaers terrenals per a compensar els nostres patiments.

Així, la posició, el rang, la riquesa i les possessions materials s’han convertit en la meta d’aquests segles; i com totes aquestes coses son fugaces i només poden obtenir-se i conservar-se a base d’ansietat i concentració sobre les coses materials, la pau interna i la felicitat de les generacions passades han quedat infinitament per sota del que correspon a la humanitat.

La veritable pau de l’esperit i l’ànima està amb nosaltres quan progressem espiritualment, i això és impossible d’obtenir només amb l’acumulació de riqueses, per grans que aquestes siguin.

Però els temps estan canviant i hi ha moltes indicacions de que aquesta civilització ha començat a passar de l’era del pur materialisme al desig de les realitats i veritats de l’univers.

L'interès general i en ràpid augment que avui es demostra pel coneixement de les veritats suprafísiques, el creixent nombre d’aquells que desitgen informació sobre l’existència abans i després d’aquesta vida, la troballa de mètodes per a conquistar la disfunció amb mitjans espirituals i de fe. L'afecció per les antigues ensenyances i saviesa d’Orient..., tot això son símptomes de que la gent d’avui ha començat a albirar la realitat de les coses.

Així, quan s’arriba al problema de la curació, es comprèn que també aquest s’hagi de posar a l’alçada dels temps i canviar els seus mètodes apartant-se del materialisme groller i tendint cap a una ciència basada en les realitats de la Veritat, i regida per les mateixes lleis divines que regeixen les nostres naturaleses.

La curació passarà de l’àmbit dels mètodes físics de tractament del cos físic a la curació mental i espiritual, que, al restablir l’harmonia entre la ment i l’ànima, eradiqui l’autèntica causa de la disfunció, i permeti després la utilització dels mitjans físics per a completar la curació del cos.

Sembla totalment possible que l’art de la curació passi de mans dels metges, a no ser que aquests es donin compte d’aquests fets i avancin amb el creixement espiritual del poble, a mans de les ordres religioses o a mans dels sanadors nats que existeixen en tota generació, però que fins ara han viscut més o menys ignorats, impedint-los-hi seguir el que els demana la seva naturalesa davant l’actitud dels ortodoxes.

Així doncs, el metge del futur tindrà dues finalitats principals que perseguir.

La primera serà ajudar al pacient a assolir un coneixement de sí mateix i a destacar en sí els errors fonamentals que estigui cometent, les deficiències del seu caràcter que hagi de corregir, i els defectes de la seva naturalesa que hagi eradicar i substituir per les virtuts corresponents.

Aquest tipus de metge haurà d'haver estudiat profundament les lleis que regeixen a la humanitat i a la pròpia naturalesa humana, de manera que pugui reconèixer en tots els que a acudeixen a ell els elements que causen el conflicte entre l’ànima i la personalitat.

Ha de poder aconsellar al pacient com restablir l’harmonia requerida, quines accions contra la Unitat ha de suspendre, quines virtuts ha de desenvolupar necessàriament per tal d’esborrar els seus defectes.

Cada cas requerirà un acurat estudi, i només aquells que hagin dedicat gran part de la seva vida al coneixement de la humanitat, i en els cors dels quals prevalgui el desig d’ajudar, podran emprendre amb èxit aquesta gloriosa i divina tasca en pro de la humanitat, obrir els ulls al que pateix i il·luminar sobre la raó de la seva existència, inspirar-li esperança, consol i fe que li permetin dominar la seva disfunció o malaltia.

El segon deure del metge serà administrar els remeis que ajudin el cos físic a recobrar força i ajuden a la ment a asserenar-se, a eixamplar el seu camp i a buscar la perfecció, portant pau i harmonia a tota la personalitat.

Aquests remeis es troben a la naturalesa, col·locats allí per gràcia del Diví Creador per a la cura i consol de la humanitat.

Se'n coneixen uns quants i molts altres es busquen actualment per part dels metges en diferents parts del globus, especialment en la nostra Mare, la Índia, i sens dubte que quan aquestes investigacions es desenvolupin més, recuperarem gran part dels coneixements que es tenien fa dos mil anys, i el sanador del futur tindrà a la seva disposició els meravellosos remeis naturals que se'ns van donar per a que l’home alleugerís la seva disfunció.

Així doncs, l’abolició de la malaltia dependrà de que la humanitat descobreixi la veritat de les lleis inalterables del nostre Univers i de que s’adapti amb humilitat i obediència a aquestes lleis, portant la pau entre la seva ànima i el seu ésser, i recobrant la veritable alegria i felicitat de la vida.

I la part corresponent al metge consistirà en; ajudar als que sofreixen a conèixer aquesta veritat, indicar-li els mitjans pels quals podrà aconseguir l’harmonia, inspirar-li amb la fe en la seva divinitat que tot ho venç, i administrar remeis físics que li ajudin a harmonitzar la seva personalitat i a curar el seu cos.

Tornar a l'inici

En primer lloc, considerem la ment. Ja hem parlat extensament de la necessitat de buscar en nosaltres mateixos els defectes que posseïm i que ens fan actuar contra la Unitat i sense harmonia amb els dictats del ànima, i d’eliminar aquests defectes desenvolupant les virtuts contràries.

Això pot fer-se seguint les directrius abans indicades, i un autoexàmen de bona fe ens descobrirà la naturalesa dels nostres errors.

Els nostres consellers espirituals, metges de veritat i íntims amics podran ajudar-nos a aconseguir un bon retrat de nosaltres mateixos, però el mètode perfecte d'aprendre es el pensament serè i la meditació, i el arribar a un ambient de pau i assossec en el que les ànimes puguin parlar-nos a través de la consciència i la intuïció, i guiar-nos segons els seus desigs.

Només amb el fet que puguem apartar-nos una estona tots els dies, perfectament sols i en un lloc tranquil, sense que ningú ens interrompi, i asseure'ns o estirar-nos tranquil·lament, amb la ment en blanc o bé pensant reposadament en nostra tasca en la vida, veurem després d’un temps que aquests moments ens ajuden molt i que en ells tenim com flashos de coneixement i de consell.

Veiem que es respon infal·liblement als difícils problemes de la vida, i som capaços d’escollir confiadament el camí recte.

En aquests moments hem d’alimentar en el nostre cor un sincer desig de servir a la humanitat i de treballar seguint els dictats de la nostra ànima.

Recordem que quan es descobreix el defecte, el remei lluny consistir en lluitar aferrissadament contra ell amb grans dosis de voluntat i energia per a suprimir-lo, consisteix precisament en desenvolupar fermament la virtut contrària, i així, automàticament, desapareixerà de la nostra naturalesa qualsevol rastre de mal.

Aquest és el veritable mètode natural de progressar i de dominar el mal, molt més fàcil i efectiu que la lluita contra un defecte en particular.

Al combatre un defecte, s’augmenta el poder d’aquest al mantenir l’atenció centrada en la seva presència, i es desencadena una veritable batalla; el major èxit que cal esperar en aquest cas es vèncer-lo, la qual cosa deixa molt que desitjar, ja que l’enemic roman dins de nosaltres mateixos i en un moment de debilitat pot ressorgir amb forces renovades.

Per exemple, si existeix crueltat en la nostra naturalesa, podem repetir-nos contínuament: "no serè cruel", per evitar errar en aquesta direcció; però èxit en aquest cas depèn de la fortalesa de la ment, i, si es debilita per un moment, podem oblidar la nostra resolució.

Però si, en lloc d’això, desenvolupem la compassió, l’afecte i l’amor pels nostres semblants, aquesta qualitat farà que la crueltat sigui impossible d’una vegada per totes, ja que evitarem l’acte cruel gràcies a la compassió.

En aquest cas no hi ha supressió, no hi ha enemic ocult que aparegui en quan baixem la guàrdia, donat que la nostra compassió haurà eradicat totalment de la nostra naturalesa la possibilitat de qualsevol acte que pogués fer mal als demés.

Potser una de les majors tragèdies del materialisme és el desenvolupament de l'avorriment i la pèrdua de l'autèntica felicitat interna; ensenya a la gent a buscar l’acontentament i la compensació als patiments en les alegries i plaers terrenals, i aquests només poden proporcionar un oblit temporal de les nostres dificultats.

Una cop comencem a buscar compensació a les nostres dures proves amb "les bromes d’un bufó a sou", començarem un cercle viciós.

La diversió, els entreteniments i les frivolitats son bons per a tots nosaltres, però no quan depenem d’ells persistentment per a oblidar revessos.

Les diversions mundanes de qualsevol classe han d’anar augmentant d’intensitat per a ser eficaces, i allò que ahir ens distreia demà ens avorrirà.

Així seguim buscant altres i més grans diversions fins a que ens saciem i ja no obtenim alleugeriment per aquesta part.

D’una manera o altra, la dependència de les diversions mundanes ens converteix a tots en Fausts, i malgrat no en siguem plenament conscients, la vida es converteix en poc més que un deure pacient, i la seva autentica sal i alegria, que hauria de ser l’herència de tot nen i mantenir-se al llarg de la vida fins a la darrera hora, se'ns escapa.

Avui dia s’assoleix l’estat extrem en els esforços científics per a rejovenir, per a prolongar la vida natural i augmentar els plaers sensuals amb pràctiques demoníaques.

L'avorriment és el responsable de que admetem en el nostre ésser una incidència de la disfunció molt major de la normal, de forma que les malalties associades amb aquest tendeixen a aparèixer a una edat cada cop més propera.

Aquesta circumstància no es donarà si coneixem la veritat de la nostra Divinitat, la nostra missió en el món, i per tant si contem amb l’alegria d’obtenir experiència i d’ajudar als demés.

L’antídot de l'avorriment es interessar-se activa i vivament per tot quan ens rodeja, estudiar la vida durant tot el dia, aprendre i aprendre, i aprendre dels nostres semblants, i dels avatars de la vida i veure la Veritat que s’oculta rera totes les coses, cultivar l’art d’adquirir coneixements i experiència, i aprofitar les oportunitats d'utilitzar aquesta experiència a favor d’un company de fatigues.

Així cada moment del nostre treball i del nostre oci ens aportarà un coneixement, un desig d’experimentar amb coses reals, amb aventures reals i fets que valguin la pena, i conforme desenvolupem aquesta facultat, veurem que recuperem el poder de treure content dels menors incidents, i circumstàncies que fins llavors ens semblaven mediocres i de gran monotonia, seran motiu d’investigació i d’aventura,

Són les coses més senzilles de la vida - les coses senzilles perquè estan més a prop de la gran Veritat - les que ens proporcionaran un plaer més real.

La renúncia, la resignació, que ens converteix en un mer passatger passiu del viatge per la vida, obra la porta a influències adverses que mai haurien tingut oportunitat d’aparèixer si l’existència quotidiana es visqués amb alegria i esperit d’aventura.

Sigui quina sigui la situació de cadascú, treballador en una ciutat superpoblada o pastor solitari a les muntanyes, tractem de convertir la monotonia en interès, el deure avorrit en una alegre oportunitat per a experimentar, i la vida quotidiana en un intens estudio de la humanitat i de les lleis fonamentals de l’Univers.

Arreu hi ha àmplies oportunitats d’observar les lleis de la Creació, tant en les muntanyes com en les valls o entre els nostres germans els homes.

El primer que cal fer és, convertir la vida en una aventura apassionant, en la que l'avorriment no hi té cabuda, i amb el coneixement així assolit veiem com harmonitzar la nostra ment amb la nostra ànima i amb la gran Unitat de la Creació de Déu.

Una altra ajuda fonamental pot ser per a nosaltres refusar la por.

La por en realitat no hi cap al regne Humà, donat que la Divinitat que hi ha dins de nosaltres, que és nosaltres, és inconquistable i immortal, i només que ens n'adonéssim, nosaltres com a Fills de Déu, no hauríem de témer res.

En l’era materialista, la por augmenta naturalment amb les possessiones terrenals (ja sigui del propi cos o riqueses externes), donat que si aquestes coses són el nostre món, al ser tan passatgeres, tan difícils d’assolir i tan impossibles de conservar, excepte allò que dura un sospir, provoquen en nosaltres la més absoluta ansietat, per evitar que perdem l’oportunitat d’aconseguir-les, i necessàriament hem de viure en un estat constant de por, conscient o subconscient, donat que en el nostre interior sabem que en qualsevol moment ens poden arravatar aquestes possessions i que com a molt podem conservar-les una breu vida.

En aquesta era, la por a la malaltia ha augmentat fins a convertir-se en un gran poder de malmetre, ja que obre les portes a les coses que temem, i així aquestes arriben més fàcilment.

Aquesta por és en realitat un interès egoista, ja que quan estem realment centrats en el benestar dels demés no tenim temps de sentir aprensió davant les nostres disfuncions personals.

La por està actualment desenvolupant una important tasca d’intensificació de la malaltia, i la ciència moderna ha estès el regnat del terror al donar a conèixer al públic els seus descobriments, que no són més que veritats a mitges.

El coneixement de les bactèries i dels diferents gèrmens associats amb la malaltia ha causat estralls en les ments de milers de persones, i degut al pànic que els ha provocat els ha fet més susceptibles de se atacats.

Mentre les formes de la vida inferiors, com les bactèries, poden desenvolupar un paper, o estar associades a la disfunció física, no constitueixen en absolut tot el problema, com es pot demostrar científicament o amb exemples de la vida quotidiana.

Hi ha un factor que la ciència es incapaç d’explicar en el terreny físic, i és per què algunes persones es veuen afectades per la disfunció mentre altres no, malgrat ambdues estiguin exposades a la mateixa possibilitat d’infecció.

El materialisme s’oblida de que hi ha un factor per sobre del pla físic que en el transcurs de la vida protegeix o exposa a qualsevol individu davant la disfunció de la naturalesa que sigui.

La por, amb el seu efecte depriment sobre nostra mentalitat, que causa inharmonia en els nostres cossos físics i magnètics, prepara el camí a la invasió, i si les bactèries i les causes físiques fossin les que única i indubtablement provoquessin la disfunció, llavors, per descomptat, la por estaria justificada.

Però quan ens n’adonem que en les pitjors epidèmies només es veuen afectats alguns dels que estan exposats a la infecció i de que, com hem vist, la causa real de la disfunció es troba en nostra personalitat i cau dins del nostre control, llavors tenim raons per a refusar la por, sabent que el remei està en nosaltres mateixos.

Podem dir que la por als agents físics com a únics causants de la disfunció ha de desaparèixer de les nostres ments, ja que aquesta ansietat ens torna vulnerables, i si tractem de dur l’harmonia a la nostra personalitat, no haurem d’anticipar la disfunció, de la mateixa manera que no hem de témer que ens caigui un llamp o que ens aixafi un fragment de meteorit.

Ara considerem el cos físic:

Sense oblidar en cap moment que el cos és la llar terrenal de l’ànima, en la que habitem una breu temporada per a poder entrar en contacte amb el món i així adquirir experiència i coneixement, però sense arribar a identificar-nos massa amb els nostres cossos; hem de tractar-los amb respecte i cura per a que es mantinguin sans i durin més temps, per tal que puguem realitzar el nostre treball.

En cap moment hem de sentir excessiva preocupació o ansietat per ells, sinó que hem d'aprendre a tenir la menor consciència possible de la seva existència, utilitzant-los com un vehicle de la nostra ànima i ment i com a servidors de la nostra voluntat.

La neteja interna i externa és de gran importància.

Per a la neteja externa nosaltres els occidentals utilitzem aigua massa calenta; aquesta obra els porus i permet l’admissió de brutícia.

A més, l’excessiva utilització del sabó torna enganxosa la superfície. L’aigua fresca o tèbia, en forma de dutxa o de bany renovat, és el mètode més natural i manté el cos més sa; només una petita quantitat de sabó és necessària per a treure la brutícia evident, i després esbandint-se bé amb aigua fresca.

La neteja interna depèn de la dieta, i hauríem d’escollir aliments nets i complets i tant frescs com sigui possible, principalment fruites naturals, verdures i fruits secs. Hauríem d’evitar la carn animal; primer perquè provoca en el cos verí físic; segon perquè estimula una gana excessiva i anormal; i tercer, perquè implica crueltat amb el món animal.

S’ha de prendre líquid per a netejar el cos, com aigua de brollador i sucs de fruites i verdures naturals i productes derivats directament del magatzem de la Naturalesa, evitant les begudes destil·lades, més artificials.

Hem d'evitar la son sense excés, ja que molts de nosaltres tenim més control sobre el cos quan estem desperts que quan dormim. L’antiga dita anglesa "quan arriba l’hora de donar-se la volta, arriba l’hora d’aixecar-se" és una excel·lent indicació de quan aixecar-se.

Les robes han de ser lleugeres de pes, tan lleugeres com ho permeti el calor que donen; han de permetre que l’aire traspassi fins al cos, i sempre que sigui possible cal exposar el cos a la llum del sol i a l’aire fresc. Els banys d’aigua i de sol són grans fonts de salut i vitalitat.

En tot cas cal estimular l’alegria, i no hem de permetre que ens oprimeixin el dubte i la depressió, sinó que hem de recordar que això és impropi de nosaltres, ja que les nostres ànimes només coneixen la joia i la felicitat.

Tornar a l'inici

El deure de l’art de la curació consistirà en ajudar-nos a assolir el necessari coneixement i en proporcionar-nos els mitjans per a superar les nostres disfuncions, i a més, en administrar-nos els remeis que enforteixin els nostres cossos físics i mentals i ens donin majors probabilitats de victòria.

Aleshores sí estarem en disposició d’atacar la disfunció en la seva base amb esperança d’èxit.

L’escola mèdica del futur fuig d'interessar-se particularment pels resultats finals i productes de la malaltia, i de donar tanta importància a les actuals lliçons físiques, i d’administrar drogues i productes químics per a pal·liar els símptomes. El que farà, coneixedora de la veritable causa de la disfunció i conscient de que els resultats físics obvis són merament secundaris, serà concentrar els seus esforços en aportar aquesta harmonia entre cos, ment i ànima que comporta l’alleugeriment i guariment de la disfunció. I en els casos en que s’emprengui prou aviat la correcció de la ment, s’evitarà la disfunció imminent.

Entre els tipus de remeis que s'utilitzaran, estaran els que s'obtenen de les plantes i herbes més boniques que es troben a la botiga de la Naturalesa, plantes enriquides divinament amb poders curatius per al cos i la ment de l’home.

Per la nostra part, hem de practicar la pau, l’harmonia la individualitat i la fermesa de propòsit i desenvolupar progressivament el coneixement de que en essència som d’origen diví, fills del Creador, i per tant tenim dins de nosaltres, esperant a que els desenvolupem, com farem amb tota seguretat en temps esdevenidors, el poder d’assolir la perfecció.

I aquesta realitat creixerà en nosaltres fins a que es converteixi en el tret més destacat de nostra existència.

Hem de practicar fermament la pau, imaginant que les nostres ments són com llacs que sempre s’han de mantenir mansos, sense ones, sense ni tant sols arrugues que pertorbin la seva tranquil·litat, i gradualment desenvolupar aquest estat de pau fins a que cap avatar de la vida, cap circumstància, cap altra personalitat pugui sota cap pretext estremir la superfície del llac o fomentar en nosaltres sentiments d’irritabilitat, depressió o dubte.

Ens ajudarà materialment el fet d’aïllar-nos uns moments tots els dies per a pensar tranquil·lament en la bellesa de la pau i en els beneficis de l’ànima, i adonar-nos de que sense preses i preocupacions és com més realitzem, amb calma, tranquil·litat i assossec en l’acció: així serem més eficients en tot allò que emprenem.

Harmonitzar la nostra conducta en aquesta vida d’acord amb els desitjós de la nostra pròpia ànima, i romandre en un estat de pau tal que les tribulacions i preocupacions del món ens deixin impassibles es quelcom molt important, i aconseguir-ho ens dóna aquesta pau que transcendeix la comprensió; i malgrat al principi ens sembli ser un somni fora del nostre abast, amb paciència i perseverança estarà al abast de tots nosaltres.

En cap cas se'ns demana en absolut que siguem Sants o màrtirs o persones de renom; a gairebé tots nosaltres se'ns reserven treballs menys vistosos; però s’espera de tots nosaltres que entenguem les alegries i les aventures de la vida i que complim de grat la parcel·la de treball particular que la Divinitat ens ha reservat.

Per a tots els malalts, la pau d’esperit i l’harmonia amb l’ànima són les més grans ajudes per a la curació.

La medicina i la infermeria del futur prestaran molta més atenció al desenvolupament d’això en el pacient del que es fa avui dia quan, incapaços de jutjar el progrés d’un cas només amb mitjans científics materialistes, es pensa més en prendre la temperatura amb freqüència i en prestar altres atencions que interrompen, més que promouen, el descans tranquil i la relaxació del cos i de la ment que tan essencials són per a la curació.

Si al aparèixer els menors símptomes de mal, aconseguim estar unes hores completament relaxats i en harmonia amb el nostre ésser Superior, s'avortarà la disfunció.

En aquests moments, el que necessitem és una fracció d’aquesta calma simbolitzada amb l’entrada de Crist en la barca durant la tempesta en el llac de Galilea, quan va ordenar: "pau, càlmat."

La nostra visió de la vida depèn del a prop que es trobi la personalitat de l’ànima. Quan més íntima sigui la unió, més gran serà l’harmonia i la pau, i més clarament brillarà la llum de la Veritat i la radiant felicitat que pertany als més elevats àmbits; aquestes ens mantindran ferms i sense defallir davant dificultats i terrors del món, ja que tenen la seva base en la Veritat Eterna de Déu.

El coneixement de la Veritat també ens dóna la certesa de que, per tràgics que semblin els esdeveniments del món, formen només una etapa temporal en l’evolució de l’home; i que fins i tot la disfunció o malaltia és en sí beneficiosa i obra sota l’imperi de certes lleis destinades a produir un bé final amb la pressió que exerceixen sobre nosaltres impulsant-nos cap a la perfecció.

Aquells que saben això no poden veure’s afectats, ni deprimits, ni desconsolats per aquests esdeveniments que tant pesen sobre els demés, i tota incertesa, por i desesperança desapareixen per a sempre. Només que puguem estar en comunió constant amb la nostra Ànima, el nostre pare Celestial, el món serà un lloc d’alegria i ningú podrà exercir sobre nosaltres una influència adversa.

No se’ns permet veure la magnitud de la nostra Divinitat, ni donar-nos compte de l’abast del nostre destí, ni del gloriós futur que s’obre davant nosaltres; doncs si així fos, la vida no seria una prova i no comportaria esforç, ni mèrit.

La nostra virtut consisteix en que ens oblidem en gran mesura de totes aquestes coses boniques i, malgrat això, tinguem fe i ànim per a viure bé i afrontar-nos amb les dificultades terrenals.

Ara bé, per la comunió amb el nostre ésser Superior, podem mantenir aquesta harmonia que ens permet superar tota la oposició del món i caminar pel recte camí del nostre Destí, sense que ens desviïn de el males influències.

Aleshores hem de desenvolupar la individualitat i alliberar-nos de totes les influències del món, per a que obeint únicament els dictats de la nostra ànima, i sense deixar-nos commoure per les circumstàncies o per altres persones, ens convertim en els nostres propis amos, governant el timó del nostre vaixell pels mars crespats de la vida sense abandonar la barra de la rectitud i sense deixar el timó del vaixell en mans alienes.

Hem de conquistar la nostra llibertat absoluta i completament, de forma que quan fem, totes i cadascuna de les nostres accions - fins i tot, tots i cadascun dels nostres pensaments -, tinguin el seu origen en nosaltres mateixos, permetent-nos d’aquesta manera viure i donar-nos alliberament per decisió nostra, i només nostra.

La nostra major dificultat en aquest sentit rau segurament en els nostres afins en aquesta època en la que la por a la convenció i als falsos models de vida i de deure se’ns presenten de manera tan atractiva. Però hem d’enaltir el nostre ànim, que a molts pot ser-nos suficient per a enfrontar-nos amb les coses aparentment més importants de la vida, però que ens fallarà amb les proves més íntimes.

Hem de poder determinar impersonalment el bo i el dolent i actuar sense por en presència d’un familiar o d’un amic. !Quants de nosaltres som herois en el món extern i covards a casa! per subtils que siguin els mitjans que tracten d’aparentar-nos de complir el nostre destí, el pretext de l’amor i de l’afecte, o un equivocat sentit del deure, mètodes que ens esclavitzen i ens mantenen presoners dels desigs i exigències dels demés, hem de refusar-los suaument.

La veu de la nostra ànima, i només aquesta veu, haurà d’indicar-nos quin és el nostre deure, sense que ens absorbeixin els demés.

S’ha de desenvolupar al màxim la individualitat, i hem d’aprendre a anar per la vida refiant-nos només de la nostra ànima com a consellera i auxiliadora, aprendre a agafar la nostra llibertat amb les dues mans i submergint-nos en el món per tal d’adquirir totes les partícules possibles de coneixement i d’experiència.

Al mateix temps hem d’estar a l'aguait per a permetre que cadascun exerceixi la seva llibertat, sense esperar res dels demés, sinó, al contrari, estant sempre disposats a estendre una mà per a ajudar-los en els moments de necessitat i de dificultat.

Així, tota personalitat amb que ens trobem en aquesta vida, ja sigui mare, marit, fill, desconegut o amic, es converteix en company de viatge, i qualsevol d’ells pot ser més gran o més petit que nosaltres en quan a desenvolupament espiritual; però tots som membres d’una gran comunitat embarcats en el mateix viatge i amb la mateixa fita gloriosa al final.

Hem de ser ferms en la determinació de vèncer, resolts en la nostra voluntat per a assolir el cim de la muntanya; no ens detinguem a mirar amb pesar les caigudes del caminar.

Mai cap gran ascensió s’ha fet sense entrebancs ni caigudes, i aquests s’han de considerar com a experiències que ens ajudaran a entrebancar-nos menys en el futur.

Cap pensament sobre errors passats ha de deprimir-nos; ja han passat i van acabar, i el coneixement així adquirit ens ajudarà a evitar repetir-los.

Hem d’acuitar fermament el pas avançant, sense pensar en el passat i sense tornar la vista enrera, ja que el passat de fins i tot fa una hora ja està enrera, i el gloriós futur amb la seva resplendent llum sempre està davant de nosaltres.

S’ha de refusar qualsevol por; mai hauria d’existir en la ment humana, i només es possible quan perdem de vista a la Divinitat. És quelcom estrany a nosaltres perquè, com a Fills del Creador, Espurnes de la Vida Divina, som invencibles, indestructibles, inconquistables.

La disfunció es aparentment cruel perquè és el càstig dels mals pensaments i de les males accions que van ser crueltat per a altres.

D’aquí la necessitat de desenvolupar l’amor i la germandat en les nostres naturaleses fins al màxim, ja que així la crueltat serà impossible en el futur.

El desenvolupament del Amor ens du a adonar-nos de la Unitat, de la veritat de que tots i cadascun de nosaltres pertanyem a Una Gran Creació.

La causa de totes les nostres tribulacions és l'egoisme i l'aïllament, i aquests desapareixen en quan passen a formar part de les nostres naturaleses l’Amor i el coneixement de la gran Unitat. L’univers és Déu fet objectiu; al néixer l'Univers, reneix Déu; quan pereix, Déu evoluciona encara més.

Així ocorre amb l’home; el seu cos en ell externalitzat , és una manifestació objectiva de la seva naturalesa interna; és l'expressió de sí mateix, la materialització de les qualitats de la seva consciència.

En la nostra civilització occidental, tenim l’exemple gloriós, el gran model de perfecció i els ensenyaments de Crist per a guiar-nos.

Això mateix va ensenyar el Senyor Buda i altres grans mestres que de tant en tant baixaren a la terra a indicar als homes el camí de la perfecció.

No hi ha drecera per a la humanitat.

I així arribarem, germans, al gloriós resplendor del coneixement de nostra Divinitat. Comencem a treballar ferm i veraçment per a complir el Gran Designi de ser feliços i comunicar la Felicitat, unint-nos a aquesta gran Germandat l’existència de la qual i la raó de ser consisteix en obeir la voluntat del seu Déu, i el seu major goig és estar al servei dels seus germans menors.

---------------------------------------------

Tornar a l'inici