L’abús dels fàrmacs antiinfecciosos

FÀRMACS ANTIINFECCIOSOS

Antibiòtics

Elecció d’un antibiòtic

Administració dels antibiòtics

Efectes col·laterals

Indicacions i efectes secundaris

Fàrmacs antivírics

Fàrmacs antimicòtics

Glosari

Els fàrmacs antiinfecciosos (combaten la infecció) inclouen els antibacterians, antivírics i antimicòtics. Aquests fàrmacs estan desenvolupats per a ser d’allò més tòxics contra el microorganisme infectant i també el màxim de segurs per a les cèl·lules humanes, és a dir, estan fets per a provocar una toxicitat selectiva. Produir aquestes substàncies per a combatre les bactèries e els fongs és relativament senzill perquè són cèl·lules molt diferents de les humanes. Ara bé, produir un fàrmac que destrueixi un virus sense perjudicar a la cèl·lula humana infectada és molt difícil, perquè els virus perden la seva identitat dins d’aquesta i reprogramen la cèl·lula per a que produeixi partícules del propi virus.

ANTIBIÒTICS

Els antibiòtics són fàrmacs que s’utilitzen per a tractar les infeccions bacterianes. Per desgràcia, cada cop són més les bactèries que desenvolupen una resistència als antibiòtics amb els que comptem a l’actualitat. Aquesta resistència es deguda en part a l’excessiu us dels mateixos. Com a conseqüència, constantment s’estan fabricant nous antibiòtics per a combatre bactèries cada cop més resistents. Finalment, les bactèries també es faran resistents als antibiòtics més nous.

Els antibiòtics es classifiquen segons la seva potència. Els antibiòtics bactericides destrueixen les bactèries, mentre que els antibiòtics bacteriostàtics simplement eviten que aquestes es multipliquin i permeten que l’organisme elimini les bactèries restants. Per a la major part de les infeccions, ambdues classes de antibiòtics semblen igualment eficaces, però si el sistema immunitari esta debilitat o la persona té una infecció greu, com una endocarditis bacteriana o una meningitis, un antibiòtic bactericida sol ser més eficaç.

ELECCIÓ D’UN ANTIBIÒTIC

Els metges poden optar per un antibiòtic per a tractar una infecció en particular basant-se en una suposició sobre quin creuen ells que és l’agent responsable del procés. A més, el laboratori identifica de forma sistemàtica la bactèria infectant i, amb això, ajuda al metge a escollir un antibiòtic. Ara bé, aquestes proves solen trigar un dia o dos en donar els seus resultats i, en conseqüència, no poden ser utilitzades per a escollir el tractament inicial.

Fins i tot identificat l’agent i determinat al laboratori la seva sensibilitat als antibiòtics, l’elecció del fàrmac no és tan simple. Les sensibilitats que es detecten al laboratori no sempre es corresponen amb les que es presenten al pacient infectat. L’eficàcia del tractament depèn de factors com el grau d’absorció del fàrmac pel flux sanguini, de quina quantitat d’aquest arriben als diferents fluïts corporals i amb quina velocitat ho elimina l’organisme. A més, la selecció d’un fàrmac ha de tenir en compte la naturalesa i la gravetat de la malaltia, els efectes secundaris que produeix, la possibilitat d’al·lèrgies o altres reaccions greus i el cost del propi fàrmac.

En certs casos és necessari recórrer a una combinació d’antibiòtics per a tractar infeccions greus, en particular quan encara es desconeix la sensibilitat de la bactèria als aquests. Les combinacions també són importants per a certes infeccions, com la tuberculosis, en la que les bactèries ràpidament desenvolupen resistència a l’administració d’un sol antibiòtic. A vegades, la unió de dos d’ells té un efecte més potent i aquestes combinacions poden ser utilitzades par a tractar infeccions causades per bactèries que resulten difícils d’eradicar, com les Pseudomones.

ADMINISTRACIÓ DELS ANTIBIÒTICS

Per a les infeccions bacterianes greus, els antibiòtics solen administrar-se primer mitjançant una injecció, generalment intravenosa. Quan la infecció està controlada, es poden donar per via oral.

Els antibiòtics han de ser ingerits fins que el microorganisme infectant sigui eliminat del cos; procés que pot requerir varis dies desprès de la desaparició de los símptomes. Deixar el tractament massa aviat pot provocar una recaiguda o bé estimular el desenvolupament de les bactèries resistents. Per aquesta raó, els antibiòtics solen ingerir-se durant varis dies després de que hagi desaparegut tota evidència d’infecció.

Certs antibiòtics són utilitzats per a tractar infeccions per rickettsies, que són microorganismes similars tant a les bactèries com als virus. Les rickettsies són més petites que les bactèries però més grans que els virus. A l’igual que els virus, només poden sobreviure de les cèl·lules d’un altre organisme, però al igual que les bactèries, són vulnerables als antibiòtics. Específicament, el cloranfenicol i les tetraciclines són els més eficaços contra les infeccions produïdes per rickettsies.

Els antibiòtics s’empren no només per a tractar infeccions sinó també per a prevenir-les. Per a que resulti eficaç, i per tal d’evitar que les bactèries creïn resistències, la teràpia preventiva ha de ser de curta durada i l’antibiòtic ha de ser eficaç contra la bactèria en particular. Un exemple de teràpia preventiva consisteix en prendre antibiòtics mentre es viatja, per a evitar la diarrea del viatger. Així mateix, sovint s’utilitza en persones exposades a una altra amb meningitis causada per meningococus degut al risc de contagi.

Les persones amb vàlvules cardíaques anormals ingereixen antibiòtics preventius de forma rutinària abans d’una intervenció quirúrgica, incloent la cirurgia dental. Aquestes persones tenen un major risc de contraure una infecció en les vàlvules cardíaques (endocarditis) per bactèries que normalment es troben a la boca i a altres parts del cos. Aquestes bactèries poden ingressar al flux sanguini durant la cirurgia i arribar a les vàlvules cardíaques malmeses. Els antibiòtics de tipus preventiu també poden ser ingerits pels individus que tenen un sistema immunitari poc eficaç, com aquells que pateixen leucèmia, reben quimioteràpia per a un càncer o en el cas de les persones amb SIDA.

D’altra banda, les persones sanes que es sotmeten a cirurgia amb alt risc d’infecció (com la cirurgia major ortopèdica o la intestinal) també els n’hi fan prendre.

Malauradament, els antibiòtics sovint són usats sense que existeixi realment una bona raó per fer-ho. Per exemple, sovint s’apliquen incorrectament per a tractar malalties víriques, com refredats i grip.

EFECTES COL·LATERALS

Un antibiòtic pot causar una reacció al·lèrgica, com sovint ocorre amb la penicil·lina, o bé pot provocar altres efectes col·laterals. Per exemple, els aminoglucòsids (veure antibiòtics) poden danyar els ronyons i l’oïda interna.

El tractament antibiòtic pot mantenir-se malgrat els efectes col·laterals, en especial si és l’únic eficaç contra la infecció que pateix el malalt. El metge compara la importància d’aquests efectes amb la gravetat de la infecció.

-------   -------   -------

INDICACIONS I EFECTES SECUNDARIS

FÀRMACS ANTIINFECCIOSOS: INDICACIONS I EFECTES SECUNDARIS

FÀRMACS ANTIVÍRICS

Els fàrmacs antivírics poden actuar interferint amb qualsevol dels processos pels que passa un virus per a replicar-se (reproduir-se): adhesió a la cèl·lula, incorporació a la mateixa, eliminació de la seva cobertura per tal d’alliberar el seu material genètic i creació de noves partícules víriques per part de la cèl·lula.

Degut a que els virus només poden replicar-se dins de les cèl·lules i empren les mateixes vies metabòliques que les cèl·lules sanes, els fàrmacs antivírics solen ser més tòxics per a les cèl·lules humanes que els antibiòtics. Un altre problema d’aquests és que els virus poden desenvolupar resistència a aquests antibiòtics amb gran rapidesa.

FÀRMACS ANTIMICÒTICS

Els fàrmacs antimicòtics poden ser aplicats directament a la zona on es desenvolupa una infecció micòtica, a la pell o una altra superfície, com la vagina o l’interior de la boca. També poden ser subministrats per via oral o infectats.

En general, aquests fàrmacs causen més efectes col·laterals que els antibiòtics. També solen ser generalment menys eficaços, per la qual cosa les infeccions micòtiques són difícils de tractar i solen fer-se duradores (cròniques). El tractament sol durar varies setmanes i ha de repetir-se de nou.

MANUAL MERCK D’INFORMACIÓ MÉDICA PER A LA LLAR - OCÉANO -

-------   -------   -------

GLOSARI

ENDOCARDITIS BACTERIANA.- Infecció bacteriana aguda o subaguda de l’endocardi, les vàlvules cardíaques o ambdues estructures. Es caracteritza per l’existència de bufs cardíacs, febre prolongada, bacterièmia, esplenomegàlia i embolització.

MENINGITIS.- Inflamació de las meninges produïda per virus. Entre els quals destaquen: els virus Coxsackie, els poliovirus no paralítics, els virus ECHO i el virus de la parotiditis.

PSEUDOMONES.- Gènere de bactèries Gramnegatives que inclou varies espècies que viuen al sòl i a l’aigua i alguns patògens oportunistes, com Pseudomones aeruginosa, que s’aïlla en ferides, cremades i infeccions de vies urinàries. Les pseudomones criden l’atenció pels seus pigments fluorescents i la seva resistència als desinfectants i antibiòtics.

RICKETTSIA.- Gènere de microorganismes que tenen característiques comunes als virus i a les bactèries. També existeixen com a paràsits similars als virus, vivint a l’intestí dels  insectes, com per exemple els polls. Per això, si un home està infectat per polls es probable que també  estigui infectat per una forma de tifus transmès per “Rickettsia prowazeki”. Les malalties produïdes per rickettsies han estat responsables de moltes de les pitjors epidèmies de la humanitat. Les diferents espècies es classifiquen en funció de la similitud de las malalties que ocasionen. El  grup de la febre tacada inclou la febre de les Muntanyes Rocoses, la rickettsiosis pustulosa (4.1) i altres; el grup del tifus inclou el tifus epidèmic, el tifus dels matolls i el tifus murí, i un grup miscel·lani que inclou la febre Q i la febre de las trinxeres. Les malalties per rickettsies són poc freqüents en els països on es controlen les poblacions d’insectes i rosegadors.

RICKETTIOSIS PUSTULOSA.- Malaltia aguda infecciosa lleu provocada per rickettsia akari i transmesa dels ratolins als éssers humans pels àcars. Es caracteritza per una lesió primària crostrosa assimptomàtica, calfreds, febre, cefalees, malestar, miàlgies i un exantema semblant al de la varicel·la. Pels vols d’una setmana després de l’inici dels símptomes, apareixen unes lesions maculopapuloses, aïllades i petites, en qualsevol part del cos.

CLORANFENICOL.- Antibacterià o antirrickèttsic prescrit per al tractament d’una amplia varietat d’infeccions greus.

TETRACICLINA.- Antibiòtic d’ampli espectre prescrit per al tractament de nombroses infeccions per bactèries i rickettsies.

MENINGOCOCUS.- Bactèria del genere Neisseria meningitidis, diplococus immòbil gramnegatiu(12) pressent habitualment a la nasofaringe de portadors assimptomàtics, que poden produir septicèmia o meningitis cerebroespinal epidèmica.

ENDOCARDITIS.- Trastorn que afecta a l’endocardi i a les vàlvules cardíaques, caracteritzat per lesions produïdes per diverses malalties. Tots els tipus d’endocarditis, sense tractar, son ràpidament mortals.

LEUCÈMIA.- Neoplàsia maligna dels òrgans hematopoiètics que es caracteritza per la substitució dificultosa de la medul·la òssia per precursors leucocitaris proliferats, per un número i unes formes anormals de leucòcits immadurs a la circulació, i per infiltració dels nòduls limfàtics, melsa, fetge i altres localitzacions. L’origen de la leucèmia no és clar, tot i que pot ser el resultat de la exposició a radiacions ionitzants, benzè u altres agents químics tòxics per a la medul·la òssia. La leucèmia es classifica depenent de les cèl·lules que predominen a la proliferació, el seu curs clínic i la duració de la malaltia. La leucèmia aguda sol tenir un començament sobtat, evolucionant ràpidament a partir de signes precoços com fatiga, pal·lidesa, pèrdua de pes, facilitat per a l’aparició de hematomes, fins a febre, hemorràgies, dolor ossi o articular i infeccions repetides. La leucèmia crònica es desenvolupa lentament i l’aparició de signes similars als de la forma aguda de la malaltia poden retardar-se durant anys.

HEMATOPOIÈTIC.-  Relacionat amb el procés de formació i desenvolupament dels diferents tipus de cèl·lules sanguínies.

ANTIBIÒTIC.-  Se’n diu de la substància química produïda per un ésser viu o fabricada per síntesis, capaç de paralitzar el desenvolupament de certs microorganismes patògens (acció bacteriostàtica), o de causar la seva mort (acció bactericida). Els antibiòtics s’anomenen d’ampli o de reduït espectre segons siguin actius contra grups grans o petits de gèrmens. Tot i que l’existència de la antibiosi és coneguda des d’antic, fou Fleming, amb el seu descobriment de la penicil·lina, qui va donar un pas de gegant en aquest terreny.

BACTÈRIA.- Qualsevol dels petits microorganismes unicel·lulars de la classe Esquizomicets. Aquest genero té diferents morfologies, podent ser esfèrics (cocus), amb forma de bastons (bacils), espirals (espiroquetes) o amb forma de coma (vibris).

GRAMNEGATIU.- Que presenta el color rosat de la contracoloració utilitzada en el mètode de Gram (metge danès) de tinció de microorganismes. Aquesta propietat és un mètode fonamental per a identificar organismes en microbiologia. (Veure també Grampositiu (40)).

ESCHERICHIA COLI.- Espècie del gènere Echerichia (família Enterobacteriacea); són bacils curts, anaerobis facultatius, mòbils o immòbils, gramnegatius, formadors de gas, que fermenten la glucosa i la lactosa; es troben al sòl, a l’aigua i a les femtes. Aquesta bactèria és un component important de la flora intestinal fisiològica de l’home (i de diversos vertebrats; és l’indicador adequat de contaminació fecal de les aigües), pot actuar com agent patogen facultatiu en processos extraintestinals. Es distingeixen varis serotips en funció dels antígens O i H; és un material de investigació en bioquímica, genètica i biologia molecular, entre altres.

KLEBSIELLA.- Gènere de diplococus en forma de petits bastons gruixuts, amb extrems arrodonits. Existeixen varies malalties respiratòries, com bronquitis, sinusitis i algunes formes de pneumònia, que estan produïdes per la infecció per diferents espècies de Klebsiella.

SÍFILIS.- Lúes venèria: malaltia infecciosa, crònica, provocada per Treponema pallidum, que es transmet gairebé sempre directament per contacte sexual, però també indirectament per transfusió de Sang, ferida oberta, etc., i per via transparentaria (sífilis congènita). Per regla general presenta fases característiques.

MALALTIA DE LYME.- Infecció inflamatòria recurrent aguda, produïda per una espiroqueta Borrelia burgdorferi transmesa per paparres. El procés fou descrit en principi a Lyme, Connecticat (EE.UU). Es veuen afectats sobre tot els genolls i altres grans articulacions així com les articulacions temporomandibulars, amb inflamació i tumefacció local. Sovint les manifestacions articulars estan precedides per calfreds, febre, malestar general i una erupció cutània eritematosa anular en expansió. A vegades s’associen altres processos com anomalies en la conducció cardíaca, meningitis asèptica i paràlisis de Bell.

PROSTATITIS.- Inflamació aguda o crònica de la glàndula prostàtica, habitualment com a conseqüència d’una infecció. El pacient es queixa de cremor, poliquiúria  i urgència.

GONORREA.- Malaltia freqüent de transmissió sexual, que afecta principalment al tracte genitourinari i, en ocasions, a la faringe, conjuntiva o recte. La infecció és el resultat del contacte amb una persona infectada o amb secrecions que contenen l’organisme causal, Neisseria gonorrhoeae. Són característiques las uretritis, la disúria, la secreció uretral o vaginal purulenta verd/groguenca, el meat urinari vermell o edematós i el prúrit, cremor o dolor al voltant de l’orifici vaginal o uretral.

SALMONELLA.- Gènere de bactèries mòbils, gramnegatives, en forma de bastó, en el que s’inclouen las espècies que provoquen la febre tifoidea, la febre paratifoidea i algunes formes de gastroenteritis.

ABSCÉS.-  Cavitat que conté pus i esta rodejada por teixit inflamat; se forma com conseqüència d’una supuració en una infecció localitzada (típicament una infecció estafilocòcica). Generalment es produeix la curació quan l’abscés drena o es sotmès a una incisió.

TUBERCULOSI.- Infecció granulomatosa crònica causada per un bacil àcid resistent, Mycobacterium tuberculosis, transmès generalment per inhalació o ingestió de gotes infectades i que habitualment afecta als pulmons, malgrat també produeix infecció en altres sistemes orgànics per altres vies de transmissió. Els símptomes precoços de la tuberculosis pulmonar són apatia, dolor toràcic vague, pleuritis, anorèxia, febre i pèrdua de pes. A mesura que la malaltia progressa apareixen suors nocturns, hemorràgia pulmonar, expectoració purulenta i dispnea. El teixit pulmonar reacciona al bacil produint cèl·lules protectores que empassen al organisme causal, formant-se tubèrculs. Si no es tracta, els tubèrculs augmenten de mida i es fusionen per a formar grans tubèrculs que sofreixen caseificació i finalment es desprenen a les cavitats pulmonars. L’hemòptisi es produeix com a resultat de la disseminació cavitària. L’exploració física revela estertors apicals, sons bronquials anfòrics, disminució de la mobilitat respiratòria i, en casos avançats cianosi.

VAGINITIS.- Inflamació dels teixits vaginals, com, per exemple, la vaginitis per tricomones.

LEPRA.- Malaltia contagiosa, crònica, produïda per mycobacterium leprae, que pot adoptar dues formes, depenent del grau d’immunitat del hoste. La lepra lepromatosa, que s’aprecia als que tenen menor resistència, afecta a molts sistemes de l’organisme, amb disseminació de plaques i nòduls en la pell, iritis, queratitis, destrucció de l’os i cartílag nasal, atròfia testicular, edema perifèric i afectació del sistema reticulendotelial. Pot ocasionar ceguesa. La lepra tuberculosa, observada en els de més resistència, es manifesta per un engrossiment dels nervis cutanis, amb lesions anestèsiques en forma de plaques cutànies.

HERPES SIMPLE.- Infecció causada pel Virus del Herpes Simple (VHS) que té afinitat per la pell i pel sistema nerviós i que habitualment produeix petites vesícules plenes de líquid, transitòries, irritants i a vegades doloroses. Les infeccions per VHS (herpes oral, herpes labial) tendeixen a aparèixer a l’àrea facial, especialment al voltant de la boca i del nas. Les infeccions per VHS2 (herpes genital) generalment es limiten a la regió genital. Los símptomes inicials d’una infecció pel virus del herpes simple consisteixen habitualment en cremor, formigueig o sensació pruriginosa al voltant dels llavis o del nas en l’interval d’1 o 2 setmanes després del contacte amb una persona infectada. Varies hores després es formen petites pàpules vermelles a l’àrea irritada, seguides d’una erupció de petites vesícules, o ampolles de la febre, plenes de líquid. Varies vesícules petites poden confluir i formar-ne altres de més grans. Les vesícules generalment s’associen a prúrit, dolor o molèsties similars. Entre els demés efectes sovint s’inclouen febre moderada o adenopaties cervicals. A la setmana posterior a l’inici dels símptomes comença la curació formant-se una crosta fina groguenca sobre les vesícules.

HERPES ZOSTER.- Infecció aguda causada pel virus de la varicel·la-zoster (VVZ) que afecta fonamentalment a adults i que es caracteritza per la formació d’erupcions cutànies vesiculars doloroses que segueixen el trajecte dels parells cranials o dels nervis raquidis inflamats pel virus. La distribució del dolor i l’erupció vesicular habitualment és unilateral, malgrat poden estar afectats ambdós costats del cos. Es pot afectar qualsevol nervi sensitiu, però en la majoria dels casos el virus tendeix a envair l’arrel posterior del gangli associat als nervis dorsals i trigemin. El dolor, que pot ser constant o intermitent, superficial o profund, habitualment precedeix a altres efectes i pot simular altres malalties com apendicitis o pleuritis. Entre els símptomes precoços es poden incloure les alteracions GI (Gastro Intestinals), el malestar, la febre i la cefalea. Les vesícules es formen habitualment a partir de petites màcules vermelles al llarg del trajecte nerviós, i la pell de la zona és hipersensible. Totes les lesions poden aparèixer en un període d’hores, però és més freqüent que es formin gradualment al llarg de varis dies. Les màcules es transformen en vesícules i, després de uns 3 dies, es tornen tèrboles, amb residus cel·lulars.

Normalment, al final de la primera setmana, es formen las crostes. Els símptomes poden persistir de 3 a 5 setmanes, però en la major part dels casos disminueixen després de les 2 setmanes.

VARICEL·LA.- Malaltia viral aguda altament contagiosa produïda per un virus de la família herpes, el virus de la varicel·la zoster. Afecta principalment a nens petits i es caracteritza per l’erupció de grups de vesícules pruriginoses a la pell. La malaltia es transmet per contacte directe amb les lesions cutànies, o mes freqüentment, per la propagació de gotetes procedents del tracte respiratori de subjectes infectats, habitualment en el període prodròmic o en els estadis precoços de l’erupció. El líquid vesicular i les cicatrius son infectades fins que s’assequen per complet. La transmissió indirecta a través de persones no infectades o objectes és rara. El diagnòstic es realitza generalment mitjançant exploració física i les característiques de la malaltia. El virus pot identificar-se mitjançant el cultiu del líquid de les vesícules.

CITOMEGALOVIRUS: Síndrome de citomegalia .

SÍNDROME DE CITOMEGALIA.- Síndrome de WYATT, malaltia per inclusions citomegàliques, citomegàlia infantil: malaltia vírica de presentació intrauterina (per infecció diaplacentària), però també postural, sobre tot en la primera infància, en la que se presenten grans corpúsculs d’inclusió intranuclear i intraprotoplasmàtica a les cèl·lules epitelials; segons la localització principal es distingeixen un tipus (espí) cerebral, hepàtic, gastrointestinal, pulmonar, de les glàndules salivals i un tipus generalitzat. La malaltia prenatal és asimptomàtica o condueix a l’avortament precoç, mort intrauterina o a la infecció citomegàlica generalitzada, encefalitis amb ulteriors calcificacions cerebrals, convulsions, paràlisis, oligofrènia, microcefàlia, hepatosplenomegàlia sense o amb icterícia (icterus neonatorum gravis amb malaltia hemolítica del recent nascut, i també amb eritroblastosi, púrpura trombopènica), diarrees i pneumònies focals. Les malalties adquirides després del part (també mitjançant transfusions sanguínies i trasplantaments) poden cursar asimptomàtiques o amb les manifestacions descrites, amb hepatitis benigna, linfadenitis o amb símptomes similars a la mononucleosi, amb brots febrils; les formes postnatals gairebé sempre es curen en tres setmanes, sense seqüeles. El germen causal és el citomegalovirus, del grup herpes, que morfològicamente és similar al virus de l’herpes simple i és sensible al fred intens i a l’èter, s’inactiva a temperatura de 56ºC en 10 – 20 minuts i indueix la formació d’anticossos neutralitzants i fixadors del complement.

LEUCÈMIA DE CÈL·LULES PELUDES.-  Neoplàsia poc freqüent dels teixits hematopoiètics, caracteritzada per pancitopènia, esplenomegàlia massiva i per la presència en sang i medul·la òssia de cèl·lules reticulars amb nombroses projeccions fines en la seva superfície. Aquesta malaltia apareix habitualment en la cinquena dècada de la vida, sovint amb un inici insidiós i un curs variable caracteritzat per anèmia, trombocitopènia i equimosis espontànies.

SARCOMA DE KAPOSI.- Neoplàsia maligna, multifocal, de cèl·lules reticuloendotelials, que comença en forma de pàpules toves, marrons o púrpura en els peus, que es disseminen lentament per la pell i donen metàstasis ganglionars i viscerals. S’associa en ocasions a diabetis, limfomes malignes, SIDA i altres processos.

SINCITIAL.- Relatiu a un sinciti.

SINCITI.-  Grup de cèl·lules a las quals el protoplasma d’una cèl·lula es continua amb el de les adjacents.

CANDIDA.- Gènere fongs levaduriformes que inclouen al patògen comú Candida albicans.

CANDIDA ALBICANS.- Fong microscòpic primitiu similar als llevats i present habitualment a les mucoses de la boca, del tracte intestinal i de la vagina, així com en la pell de subjectes sans. Sota certes circumstàncies poden produir infeccions superficials a la boca o vagina, i amb menys freqüència una infecció sistèmica greu i una reacció tòxica.

CRIPTOCOCOSI.-  Malaltia infecciosa causada pel fong Cryptococcus neoformans, que es propaga des dels pulmons al cervell i sistema nerviós central, pell, sistema esquelètic i tracte urinari. Els símptomes inicials poden consistir en tos i altres manifestacions respiratòries, ja que els pulmons són el primer punt de localització de la infecció. Després el fong s’exten a les meninges, desenvolupant símptomes neurològics que inclouen cefalees, visió borrosa i dificultat per a parlar.

TIFUS.-  Grup de malalties infeccioses agudes causades per varies espècies de Rickettsia (4) y transmeses habitualment des de rosegadors infectats als éssers humans per la picadura de polls, puces, àcars i paparres. Totes aquestes malalties es caracteritzen per cefalea, calfreds, febre, malestar i un exantema  maculopapular.

TIFUS MURÍ.- Infecció aguda per arbovirus, produïda per “Rickettsia typhii”, transmesa per la picadura d’una puça infectada. La malaltia és similar al tifus epidèmic, però menys greu. Es caracteritza per cefalea, calfreds, febre, miàlgia i exantema. Cap el cinquè dia apareix un exantema (39) maculopapular vermell fosc, principalment al tronc, que dura entre 4 i 8 dies.

SEPTICÈMIA.- Infecció generalitzada en la qual existeixen gèrmens patògens a la corrent sanguínia circulant, disseminats a partir d’una infecció localitzada en qualsevol part del cos. Les característiques de la septicèmia són: febre, calfreds, prostració, dolor, cefalea i náusies o diarrea.

POLAQUIÚRIA.- Signe clínic consistent en la necessitat d’orinar freqüentment, però eliminant només unes gotes d’orina en cada micció. Apareix principalment en cistitis, malalties prostàtiques, enuresi latent, càncer de bufeta urinària i al principi de l’embaràs.

PRÒDROM.-  1. Signe precoç d’un procés o malaltia en evolució. 2. Fase més precoç d’un procés o malaltia en evolució.

PANCITOPÈNIA.- Trastorn caracteritzada per una notable reducció del número total de elements cel·lulars de la sang, hematies, leucòcits i plaquetes.

EXANTEMA.- Erupció cutània que pot tenir les característiques diagnòstiques específiques d’una malaltia infecciosa. La varicel·la, el xarampió, la rosa infantil i la rubèola solen caracteritzar-se per un tipus d’exantema especial.

GRAMPOSITIU.- Que conserva el color violeta del tint utilitzat en el mètode de Gram (metge danès) de tinció de microorganismes. Aquesta propietat és un mètode fonamental per a identificar organismes en microbiologia.

Diccionario MOSBY de medicina y ciencias de la salud

-------   -------   -------