Iridologia
|
Les diferents parts del cos estan
representades en l’iris. Interpretació dels signes de l’iris |
Introducció a la Iridologia
A l’iris trobem representats tots i cadascun
dels òrgans i parts del cos. Aquests es troben localitzats en zones ben
definides de l’iris. El diagnòstic per l’iris és una ciència basada en l'observació segons la qual qualsevol alteració de l’organisme es veu
reflectida per via reflexa nerviosa a l’iris, on queda registrada. Això succeeix degut a que l’iris conté
gran quantitat de minúsculs filaments nerviosos que reben “impressions” de
tot el sistema nerviós de l’organisme.
Per a la Medicina Natural la iridologia ve a ser un registre on es troba
la informació patològica del pacient. D’aquesta manera, “llegint” els codis
impresos a l’iris és pot determinar la constitució i resistència de
l’organisme, la debilitat o fortalesa congènita, les parts amb més
predisposició a la disfunció, les alteracions que hi ha a l’organisme, així
com l’origen dels diferents símptomes que formen el quadre patològic. Hi ha una estreta connexió
entre els iris dels ulls d’una persona i els seus centres nerviosos. En
l’iris es registren de manera totalment fiable els processos morbosos que
afecten a les diferents parts del cos. Una de les maneres més fiables de
reconèixer les disfuncions orgàniques és l’examen de l’iris de l’ull
realitzat per professionals capacitats. Segons Peczely (descobridor
de la Iridologia) “és la ciència que revela els desordres funcionals del cos
humà per alteracions del teixit de l’iris, cercles concètrics, enfosquiment,
núvols i decoloracions de l’iris de l’ull”. Història de la Iridologia
L’hongarès
Ignaz Von Peczely és considerat el descobridor, d’aquesta ciència mèdica.
Aquest personatge, a l’edat de deu anys (any 1836) i mentre jugava amb un
mussol viu, va observar que aquest, al trencar-se la cama i en els seus
esforços per fugir, li apareixia una ratlla a l’iris, exactament a la zona
mitja inferior de l’iris. Aquest
nen, va seguir el procés de curació de la fractura i la incidència d’aquesta
a l’iris. Un cop la cama de l’animal va estar completament curada va
comprovar que la ratlla inicial s’havia convertit en una taca blanca. Amb aquesta
observació, Peczley va hipotetitzar sobre la possibilitat de connexió entre
els accidents del cos i l’iris, sobre el fet que aquests quedin impresos a
l’iris i així desxifrar el succeït per l’observació de l’iris.
Fa
públics els seus diagrames de l’ull i assenta les bases del que es convertiria
en una nova ciència, la iridodiagnosi. Per a
Peczely l’iris o pupil·la fa les funcions d’un radar, que detecta les
malalties i les "anota" mitjançant filaments nerviosos, fibres
musculars i minúsculs vasos sanguinis en forma de signes, marques i
coloracions. El
doctor Schlegel (primer deixeble de Peczely), va publicar dues obres sobre el
diagnòstic de les malalties per l’iris. Més
tard, el sacerdot suec Liljequist, interessat en el nou art de diagnòstic, va
descobrir que existeix una relació entre la coloració groguenca dels seus
ulls i l’enverinament crònic per la quinina que havia pres per la malària.
Aquest fet fa que s’interessi per estudiar altres coloracions produïdes per
la ingestió de drogues. Els nous descobriments l’impulsen a refer els antics
gràfics de Peczely, i es descriuen per primer cop els signes, marques i
colors que indicaven l’enverinament per medicaments. Aquests registres a
l’iris son deguts als residus dels medicaments, ja que desprès de la seva
ingestió no són expulsats totalment pels ronyons, intestins, pell, etc.
D’aquesta manera, es reflecteixen a l’iris les substàncies estranyes als
teixits de l’organisme. Aquests tòxics, provoquen en l’organisme un
enrariment de la sang i dificulten els processos vitals. Mapa iridològic
Un
mapa iridològic consisteix en una representació gràfica de les zones de
l’iris corresponents a cada òrgan, sistema o regió del cos humà. Aquest mapa
ens permetrà determinar la topografia de l’ull. Al
centre del mapa hi ha la pupil·la, la qual canvia de tamany en funció del
grau de dilatació establerta per la quantitat de llum, per distància de
l’objecte que es mira, per intoxicacions o per defectes orgànics.
10.
Pell: Localitzada a la regió externa perifèrica de l’iris,
rodejant-lo en tota la seva circumferència. El següent esquema de la topografia dels iris del Dr Jensen ens mostra la localització de tots els òrgans i àries de l’organisme humà a més de les deu zones concèntriques anteriorment descrites.
Exploració de l’iris
L’iridòleg
observarà i aplicarà una sèrie de normes quan examina el iris dels pacients. Caldrà
que el pacient segui de cara a la llum, en cas de ser l’examen a la llum del
dia, per a proporcionar la claredat necessària i apreciar amb minuciositat
els detalls. Una llum massa intensa contrau la pupil·la. El més
freqüent és realitzar l’examen amb llum elèctrica, amb la qual cosa es pot
dirigir el projector de llum directament a l’ull. Un com
il·luminat l’iris, amb una lupa o lent d’augment es procedirà a una inspecció
detallada del mateix. Aquesta pot durar més o menys temps, depenent de la
claredat amb que es vegin les senyals, però sempre s’haurà de fer molestant
mínimament al pacient. Durant aquest reconeixement, es buscaran dades de
diagnosi.
Qualitat del iris
La
qualitat de l’iris depèn principalment de dues condicions: el color i la
densitat. La densitat es refereix a l’estructura del teixit o trama de l’iris
i a la seva qualitat. Es
extremadament difícil descriure de paraula o representar gràficament la gran
quantitat de classes de colors i densitats existents als iris. És per aquest
motiu, que la pràctica en l’observació de diferents iris d’animals i persones
sanes de diverses edats, és la millor manera d’estudiar i reconèixer els
graus de qualitat de l’iris. Color El
color de l’iris ens indica trets hereditaris i representa el grau de pureses
e impureses, impregnació mòrbida a la sang i als teixits. Només
hi ha dos colors normals d’iris: el blau cel i el marró avellana clar, i tots
dos han de ser brillants. El que
succeeix als iris de color blau cel és que les cèl·lules cromofòriques de
l’estroma (teixit connectiu) no estan pigmentades i no duen pigment, però
adquireixen sobre el fons fosc de l’epiteli una coloració blau cel suau,
brillant, i uniforme. Això es degut a que reflexen només una porció dels
raigs d’ones curtes que blavegen de forma brillant. Als
iris de color avellana clar, les cèl·lules cromofòriques d’estroma contenen
un pigment morè, que és el que conferirà a l’iris el seu color marró clar
avellana color avellana i brillant. Densitat Aquest
és el factor més important per a determinar la qualitat de l’iris., ja que
està relacionada amb la constitució de l’individu. Amb la densitat de l’iris
representa el grau d’integritat o perfeccionament dels teixits i òrgans del
cos i nos dona la mesura de la vitalitat, to, poder de resistència i poder
recuperador. La
densitat de l’iris és, com ja s’ha apuntat, el factor més important per a determinar
la seva qualitat. Aquesta característica es refereix al grau de regularitat i
solidesa que presenta el teixit iridià. Es troba reflectida a la trama
fibrosa, i és doncs independent del color i de la presència de signes i
taques a l’iris. Podem
trobar iris amb una densitat o constitució iridiana bona o superior que
continguin gran nombre de signes i impregnacions; o a la inversa, densitats
febles o dolentes sense senyals remarcables de signes, taques i
impregnacions. Malgrat això, són preferibles els primers tipus d’iris, ja que
els individus amb aquest tipus de constitució reaccionaran molt més fàcilment
i també de manera més ràpida als tractaments que puguem aplicar. Densitat
normal : El teixit de la capa superficial està ben desenvolupat i la col·locació
de les fibres és ordenada i perfecta. Les fibres radiades d’aquest tipus
d’iris fan un teixit homogeni clarament perceptible. La superfície
endotelial, que cobreix la capa anterior de teixit iridià, es troba neta,
presentant una superfície llustrosa. Aquest seria l’iris ideal de l’individu. Densitat
defectuosa : Una densitat defectuosa és aquella en la que les fibres
nervioses i musculars del teixit irídic estan col·locades i desenvolupades
irregularment, desviades, barrejades, formant en algunes àries fibres juntes
i en altres separades, donant l’aspecte d’ombres fosques. Generalment, alguns
iris tenen la superfície difosa i estan esquitxats de grumolls amb aspecte
gelatinós. Tots aquests iris defectuosos ens indiquen la pobresa general del
teixit orgànic i la seva impregnació, així com també acusen un relaxament de
la vitalitat organica i una
dificultat per a la resistència i la recuperació de l’organisme. Tipus d’iris
El
conjunt d’observacions fetes sobre la densitat i el color de l’iris, donaran
a l’iridòleg dades sobre la qualitat de la constitució orgànica de
l’individu, així com de les lesions orgàniques i les adquirides. Amb això
tindrà informació per a formular un primer diagnòstic ben fonamentat respecte
als següents elements: ·
Força de l’energia
vital i la seva duració ·
Poder de
l’energia vital durant l’estat agut, subagut, crònic o destructiu ·
Poder de
recuperació de l’energia vital per a assolir la salut. Ara
bé, molts cops, individus amb una constitució dèbil que es mostra al seu iris
pero amb bon règim de vida, una dieta equilibrada en l’alimentació, una bona
higiene respiratòria i corporal i una moral alta; poden sobreviure a altres
que tenen una constitució vigorosa però que malauradament malgasten el poder
de la seva energia vital. Així
doncs, per al metge en general i per al metge naturista en particular, és
molt important determinar la constitució orgànica de l’individu mitjançant el
color i la densitat de la textura de l’iris, ja que amb aquestes dades ja
posseeix una bona aproximació a com haurà de ser el tractament a seguir per
recobrar la salut i mantenir-se en ella. Per
tal que l’examen de l’ull ofereixi dades valuoses al iridòleg, haurà de saber
interpretar exactament totes les senyals d’anormalitat orgànica que pot
trobar a l’iris. Això evidentment, només s’adquireix gràcies a la experiència
i a l’estudi continuat. Interpretació dels signes de l’iris
Cap
malaltia es produeix de sobte, sinó que es va establint poc a poc, passant al
llarg de la seva evolució per diferents estats. Per a
que qualsevol procés patològic es manifesti, cal una predisposició, un
període de latència i per últim un període de clara explosió simptomàtica en
forma aguda o crònica. Amb
l’examen de l’iris es poden determinar quatre graus patològics: 1.
Predisposició heretada o congènita Manifestada
per enfosquiment a les zones dels òrgans, separacions de les fibres iridianes
i pèrdues de substància a la zona dels òrgans, en forma oval generalment. Tot
això ens ve a dir que els corresponents òrgans dels pares estaven malalts o
debilitats 2.
Inflamació aguda No
sempre es mostren marques irídiques en la fase aguda, però quan aquestes són
visibles tenen una aparença
blanquinosa als òrgans als que afecta. 3.
Estat crònic Aquest
estat es reflexa a través de línies, taques i bandes fosques a les zones dels
òrgans afectats, produïdes per recàrrec degeneratiu de pigment de melanina a
les cèl·lules de l’estroma de l’iris. Val a dir, que quan una malaltia passa
de l’estat agut al crònic, els signes blancs del primer es van barrejant poc
a poc amb línies i ombres fosques, fins al predomini total d’aquestes. Això
succeeix sobretot si per deficiències vitals o per tractaments supressius de
símptomes s’avorta la marxa aguda del procés. 4.
Estat destructiu Al
final de les malalties de mal pronòstic, així com en traumatismes i ferides
quirúrgiques, els fenòmens destructius produeixen al diafragma de l’iris
signes i punts negrencs que són
deguts a la destrucció de les fibres superficials permeten veure la capa
epitelial que hi ha al darrera. Cal
dir que a vegades l’iris no reflexa fidelment la importància d’una inflamació
o lesió orgànica. Això és així sobretot en certs iris blaus, les cèl·lules
cromotòfores dels quals no tenen capacitat de formar pigment melàninic. Ara
bé, també pot ocorre que falti transmissió nerviosa i per aquest motiu no es
manifestin les marques a l’iris. Llavors
succeeix que l’estat morbós es tradueix en un enterboliment i enfosquiment
general de l’iris semblant a l’observat en els estats diatèsics o
d’intoxicació alimentària general. Marques i formacions
[Basat en el material del Dr.
Bernard Jensen]
-
Lesió oberta: És aquella marca que té un dels extrems obert i l’altre
generalment tancat. Indica que el teixit corresponent està actiu i les
funcions nutritiva, circulatòria i metabòlica ocorren lentament. -
Llacunes: Són les lesions tancades en els seus dos extrems i reflecteixen un
estat d’encapsulació. -
Criptes: Són lesions de mida petita, tancades i generalment molt fosques, al
seu límit extern sovint es troba una línia blanca que les envolta. Això és
mostra de que s’ha format teixit de cicatrització per afavorir
l’encapsulació.
|
